EL MATE – Héctor Rosales

el mate-h.rosales

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

T O T E M – (Onomatopoema – André Vallias

guaraní-kaiowá

Sou guarani kaiowá
munduruku, kadiwéu
arapium, pankará
xokó, tapuio, xeréu

yanomami, asurini
cinta larga, kayapó
waimiri atroari
tariana, pataxó

kalapalo, nambikwara
jenipapo-kanindé
amondawa, potiguara
kalabaça, araweté

migueleno, karajá
tabajara, bakairi
gavião, tupinambá
anacé, kanamari

deni, xavante, zoró
aranã, pankararé
palikur, ingarikó
makurap, apinayé

matsés, uru eu wau wau
pira-tapuya, akuntsu
kisêdjê, kinikinau
ashaninka, matipu

sou wari’, nadöb, terena
puyanawa, paumari,
wassu-cocal, warekena
puroborá, krikati
ka’apor, nahukuá
jiahui, baniwa, tembé
kuikuro, kaxinawá
naruvotu, tremembé

kuntanawa, aikanã
juma, torá, kaxixó
siriano, pipipã
rikbaktsá, karapotó

krepumkateyê, aruá
kaxuyana, arikapu
witoto, pankaiuká
tapeba, karuazu

desana, parakanã
jarawara, kaiabi
fulni-ô, apurinã
charrua, issé, nukini

aweti, nawa, korubo
miranha, kantaruré
karitiana, marubo
yawalapiti, zo’é

parintintin, katukina
wayana, xakriabá
yaminawá, umutina
avá-canoeiro, kwazá

sou enawenê-nawê
chiquitano, apiaká
manchineri, kanoê
pirahã, kamaiurá

jamamadi, guajajara
anambé, tingui-botó,
yudjá, kambeba, arara
aparai, jiripancó

krenak, xerente, ticuna
krahô, tukano, trumai
patamona, karipuna
hixkaryana, waiwai

katuenayana, baré
menky manoki, truká
kapinawá, javaé
karapanã, panará

sakurabiat, kaingang
kotiria, makuxi
maxakali, taurepang
aripuaná, paresi

iranxe, kamba, tuxá
tapirapé, wajuru
mehinako, kambiwá
ariken, pankararu

sou guajá, djeoromitxi
koiupanká, tunayana
ikolen, dow, wajãpi
amawáka, barasana

kubeo, kulina, ikpeng
ofaié, hupda, xipaya
suruí paiter, xokleng
tupiniquim, kuruaya

zuruahã, galibi
tsohom-dyapa, waujá
xukuru, kaxarari
tuyuka, tumbalalá

borari, amanayé
hi-merimã, aikewara
kujubim, arikosé
arapaço, turiwara

kalankó, pitaguary
shanenawa, tapayuna
coripaco, kiriri
kaimbé, kokama, makuna

matis, karo, banawá
chamacoco, tenharim
tupari, krenyê, bará
wapixana, oro win

sateré mawé, guató
xetá, bororo, atikum
ye’kuana, tiriyó
canela, mura, borum

Sobre o texto:
“Totem” foi concebido pelo poeta André Vallias para ser reproduzido em 13 metros de comprimento, no chão do centro cultural Oi Futuro Ipanema, no Rio de Janeiro, rua Visconde de Pirajá, 54. Vallias criou uma tipologia especial para apresentar o poema na mostra, além de um totem multimídia e uma vitrine com informações sobre as 223 etnias citadas. Leia apresentação do poema pelo antropólogo Eduardo Viveiros de Castro.
Apresentação:
Tudo começou quando uma porção de gente de outros lugares do Brasil incluiu “Guarani Kaiowá” em seu identificador pessoal nas redes sociais, afirmando assim sua solidariedade política e espiritual com este povo indígena do Mato Grosso do Sul.
Os Kaiowá são um dos três subgrupos em que se divide a grande nação Guarani, espalhada entre o Paraguai, o Brasil, a Argentina e a Bolívia. A situação dos Kaiowá, que habitam um estado arrasado pela monocultura de exportação, é uma das mais terríveis por que passam as minorias étnicas do planeta, implacavelmente ignoradas, quando não deliberadamente exterminadas, pelos entes soberanos nacionais e pelos interesses econômicos internacionais. Os Kaiowá ganharam notoriedade com a divulgação de uma carta indignada, dirigida às autoridades pelos membros de um de seus “acampamentos” de beira de estrada ou fundo de pasto (a isto estão reduzidos). Cansados de serem perseguidos, escorraçados e assassinados por fazendeiros, políticos e outros próceres de nossa brava nação brasileira, pediam que os matassem todos de uma vez antes que aos pouquinhos. Essa carta furou o muro de silêncio hipócrita que costuma impedir que as vozes indígenas sejam ouvidas pelos demais cidadãos do país, e, graças ao circuito informal das redes sociais da internet, acabou tendo que ser divulgada pela mídia convencional.
Quando todos — todos, isto é, todos aqueles que dizemos “todos” como um grito de raiva e de guerra — passaram a se assinar “Fulano Guarani Kaiowá”, era como se o Brasil tivesse descoberto outro Brasil. Um Brasil que sempre esteve lá, que estava e que continua lá. Ou melhor, que está aqui, que é daqui. Os Munduruku são daqui. Os Xavantes são nosso parentes. Os Kaiowá somos nós. Os índios não são “nossos índios”. Eles não são “nossos”. Eles são nós. Nós somos eles. Todos nós somos todos eles. Somos outros, como todos. Somos deste outro país, esta terra vasta que se vai devastando, onde ainda ecoam centenas, milhares de gentílicos, etnônimos, nomes de povos, palavras estranhas, gramáticas misteriosas, sons inauditos, sílabas pedregosas mas também ditongos doces, palavras que escondem gentes e línguas de que sequer suspeitávamos os nomes. Nomes que mal sabemos, nomes que nunca ouvimos, mas vamos descobrindo.
O narrador da História do Cerco de Lisboa observava: “Os homens só conseguem dizer o que são se puderem alegar que são outra coisa”. Definição perfeita do que a antropologia chamava de “totemismo”, forma de organização dos povos ditos primitivos caracterizada pela associação onomástica entre um subgrupo humano e uma espécie natural, frequentemente considerada como o antepassado mítico do grupo. Os diferentes coletivos de parentesco ou de residência em que se divide a sociedade são assim distinguidos por nomes, emblemas e práticas ligadas a uma ou mais espécies animais ou vegetais, a astros, elementos da paisagem etc. Sem essas “outras coisas”, os homens não conseguiriam dizer “o que são”, isto é, como são diferentes uns dos outros, e por isso se ligam uns aos outros. No fim das contas, todo nome é sempre isso, uma alegação que pede uma ligação, o apelo a uma outra coisa (do) que se é. Nomear é repetir o ser com uma diferença. Este é o método do totem. Não saia ao mato sem um.
Os índios do noroeste da América do Norte, artistas refinadíssimos, esculpiam mastros monumentais de madeira nobre, onde dispunham verticalmente as figuras de seus animais e espíritos totêmicos. Na linguagem corrente, costuma-se usar a palavra “totem” para designar estes mastros, que eram verdadeiras listas icônicas dos nomes do grupo. O poema de André Vallias é isso — um totem. Um poema que diz o que somos, quem somos, nossos nomes, os nomes de nossos “antepassados” míticos que nos distinguem no desconcerto das nações. Uma lista sempre inacabada, nomes que surgem e nomes que desaparecem, nomes inventados, nomes sonhados, nomes equivocados, nomes dados por outrem, nomes de um na língua de outro, às vezes meros garranchos nos livros-registros do Estado, ganchos onde os brancos penduram sua ignorância e sua arrogância. Meros nomes. Entretanto, como dizem os Daribi da Nova Guiné (apud Roy Wagner): “Um homem é uma coisa de nada. Mas quando se ouve seu nome, ele se torna algo grande”.
Nomes dos povos, nomes dos índios, nomes de nosso tios. Somos todos como Antônio de Jesus, aliás Tonho Tigreiro, aliás Macuncôzo, aliás Bacuriquepa, o onceiro de “Meu Tio, o Iauaretê“, o conto espantoso de Guimarães Rosa. O mestiço de branco com índia que, depois de passar a vida perseguindo o animal totêmico de seu povo, o Jaguar, volta para os seus, renega o pai branco, desvira branco e vira onça, isto é, revira índio. Assume assim o nome da mãe, o nome do tio materno. Estamos no matriarcado antropofágico profetizado por Oswald de Andrade; mas aqui sob a forma de tragédia. A lição do conto de Rosa é sombria: mestiço que volta a ser índio, branco mata. E nem lembra o nome.
Todo povo é um nome. Todo nome é um meme. Uma memória sonora que não vai-se embora. Que este totem de André Vallias em forma de onomatopoema possa dar um sentido mais puro às palavras da tribo.

Eduardo Viveiros De Castro

Publicat dins de DE GAUCHOS, INDIOS Y PUEBLEROS | Deixa un comentari

FAMÍLIA SOLER d’ALTAFULLA

HILARIÓ SOLER i Alomà – Altafulla 1825-1903 Barcelona
El besavi Hilarió, nat l’any 1825, fou el quart fill del matrimoni entre Pere Soler i Gatell i Maria Alomà i Capestany i el tercer fadristern amb opció a la herència darrera dels germans Ramon 1820 i Casimir 1823, llevat l’hereu Manuel 1819.
A Barcelona va fer de escriptor i editor, i l’any 1860 fundà la primera Revista d’Escacs de l’estat espanyol en terres peninsulars, darrera de la de Cuba. Si el comparem a nivell internacional, també va ser un discret jugador d’escacs.
Casà amb Dolors Gaudó i Riva originaria de Vall-de-Roures (Matarranya),
de la que no es conserva cap imatge. Tot i que, diuen, era uns 30 anys més jove va morir abans que ell. La família era propietària d’un molí paperer en el que utilitzaven la característica marca d’aigua del escut carmelità que usà per primera vegada Francesc Romaní en referència al molí del Carme (Capellades, Barcelona), seguit per Jaume Bas i Antoni Morató. Aquest últim es traslladà a Beseit (Terol) i la seva influència arribà a altres molins paperers de la comarca del Matarranya, entre ells el de la família Gaudó. Dita marca fou usada pels Gaudó en el catàleg de les estampes de Goya, en la Biblioteca Nacional i en el Museu del Prado de Madrid.
Curiosament, sent que el germà major del besavi dit Manuel també va anar a viure a Barcelona, no entenc per què mai vaig sentir parlar d’ell ni que tinguessin cap relació (Tal vegada problemes d’herència entre l’hereu i els fadristerns?)

Arribat el moment de la marxa de pare i fills (Manuel i Dolors) d’Altafulla per a viure a Barcelona, he de fer un punt i a part per a parlar de la assistenta que els acompanyà, una joveneta de la Pobla de Montornès de nom Patrocini Mateu i Gibert. Ignoro si va ser amor, les urgències de la joventut o una combinació de les dues coses, el cas és que ella i en Manuel van mantenir una relació íntima i secreta amb un resultat ‘embarassador’. Aquesta història no acabà en matrimoni. Per algun motiu que no sé…(sí el sé, però el callo) i en benefici del meu avi Manuel, vull creure que la decisió la prengué el seu pare. Imagino que en aquells temps del «què diran», pensaria que la millor decisió era el just reconeixement de paternitat que, a més, servava el ‘bon nom’ familiar. Fruit de aquella relació, va néixer Concepció Soler i Mateu (la tieta Conxita) (n.18-08-1917+02-08-1985) un ser que sempre recordo amb afecte. La bondat al seu rostre i la veu sempre afectuosa em fascinaven cada vegada que amb els pares la visitava amb motiu dels encontres familiars. Del seu matrimoni (24-05-1953) amb Joan Esteve i Pastor (n.17-07-1899). tingueren dos fills: (05-01-1927) Manel casat amb Remei Escrich i Ferrer i Teresa (04-06-1933) casada amb Joaquim Pascual i Oliva.

Hilarió Soler i Alomà (1825 – 1903), uno de los primeros patriarcas, pionero del ajedrez catalán

El personaje

Si a alguien le preguntamos quién fue Hilarió Soler i Alomà (Altafulla, Tarragona, abril de 1825 – Barcelona, 1903), seguro que frunciría el ceño y se encogería de hombros, tanto si la persona encuestada fuera o no un practicante o un mero simpatizante del juego del ajedrez.

Hilarió Soler i Alomà

Hilarió Soler i Alomà
(Foto: Jordi Badia Soler)

Pues bien, Hilarió Soler, además de ser un editor y escritor español, fue un gran impulsor y promotor del ajedrez en Catalunya a finales del Siglo XIX. Conjuntamente con otros aficionados aventajados, como Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), Joan Carbó i Batlle (1837-1902) y Eusebi Riu Canal (Sabadell 1834-Barcelona 1894), constituyeron el Círculo de Ajedrez, que primero se ubicó en el Café Recreo, en la calle Escudillers -en aquella época los ajedrecistas solían reunirse en los cafés; otro de ellos fue el Café Munich-, luego pasaron al Café del Liceu de Barcelona, después al Café Cuyàs, luego denominado Colón… y en 1862, Soler y Riu fundaron la revista mensual El Ajedrez que, según dicen los historiadores, fue la primera revista de ajedrez en la España peninsular, según se hacía eco el Diario de Barcelona con fecha 27 de agosto de 1860.

En dicha revista se publicaron una buena serie de partidas, estudios y problemas, con la correspondiente sección de Solucionistas, donde se indicaba el nombre de cada uno de los acertantes, en cuya relación observo a importantes personajes de aquella época. Dentro del apartado de Problemas, encontramos composiciones inéditas del propio fundador, Hilarió Soler, de su amigo Carles Bosch de la Trinxeria, de Joan Carbó, de José Victoriano Gibert, de José Angelet, de Ramon Coll, de Valls, de Josep-Salvi Fábregas i Domingo, de Tarragona, de J. Rafael de Brusca, de Vinaroz, de Mateo de Zamora, de Almería, de Celso Fidel Golmayo Zúpide, de Vicente Martínez de Carvajal y de Ramón Canedo, de Madrid, de M. Kling, de Londres y de José Romero, de Córdoba, y también de una jovencita de 14 años, la señorita condesa de Volpini de Montefano, de Roma… entre otros.

Los artículos eran en su mayoría copiados de La RégenceLa Nouvelle Régence y Chess Player’s Magazine. Y las partidas foráneas estaban destinadas a los grandes jugadores de aquella época, como Morphy, Andersen, Blackburne, Kolisch, Steinitz, Falkbeer…, mientras que la mayoría de las nacionales se remitían a las jugadas en el propio Círculo. Con respecto a las partidas de los jugadores españoles, debo decir que su calidad era bastante floja… pero todo fue empezar… y empezaron bien, aunque la publicación únicamente aguantó trece números -de marzo de 1862 a febrero de 1863 los doce primeros, finalizando en mayo de 1864 con el número trece-, revistas de dieciséis páginas que se vendían al precio de una peseta -cuatro reales-. Existe una pequeña variante en el precio, que la imagen siguiente, recibida de Miquel Artigas, lo viene a clarificar todo. Parece ser que cuando alguien solicitaba un número suelto -atrasado- el precio era de cinco reales, existiendo una pequeña reducción de precio cuando la suscripción era semestral o bien anual.

Precios de la Revista el Ajedrez en 1862

Precios de la Revista el Ajedrez
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas i Isart)

Posteriormente las revistas fueron encuadernadas en un solo tomo, en rústica, con el título, un poco largo, El Ajedrez: Colección de Trabajos Teórico-Prácticos relativos a este noble juego que algunos socios del Circulo de Barcelona dedican a los ajedrecistas españoles (*).

(*) En el excelente libro NEBEA – Nuevo ensayo de bibliografía española de ajedrez 1238-1938, editado en 2012, y cuyos autores son José A. Garzón, Josep Alió y Miquel Artigas, existe en las páginas 241 a 243 una interesante glosa del contenido de dichas revistas que, según parece, no aparecían con escrupulosa puntualidad. Y es gracias a este libro El Ajedrez que, como se indica en NEBEA“han podido llegar hasta nuestros días algunas noticias de los inicios del renacimiento del ajedrez en España”. A continuación, podéis ver una imagen de la portada y otra de la cubierta, si bien en éstas se puede observar un error, ya que en el pie de la misma figura el año 1862, cuando debería ser el 1865.

Portada del libro El Ajedrez de la edición encuadernada en rústica

Portada de la edición encuadernada en rústica
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas i Isart)
Cubierta del libro El Ajedrez de la edición encuadernada en rústica

Cubierta de la edición encuadernada en rústica
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas i Isart)

En este enlace, existe un interesante artículo de Jordi Brasó Rius, donde comenta sobre las primeras revistas de ajedrez en España y que merece la pena ser leído con atención. De entre sus comentarios quisiera destacar los siguientes:

“La revista se vendía en la librería de José Ginesta –imprenta Narciso –, en la calle de Jaime I, núm. 3, de Barcelona. Se publicaron 210 páginas, en 13 números, entre marzo de 1862 y mayo de 1864, los contenidos de los cuales se detallan al final de la revista en un apartado de índices. Desde diciembre de 1862, la revista ya indica la falta de recursos económicos, y su terminación (A NUESTROS SUSCRIPTORES, 1862b; RIU, 1864a, 191-192).”

Tanto Soler como Riu quisieron darle a la revista un carácter elitista y tal vez esto fue el motivo de no encontrar suficiente aceptación en todos aquellos aficionados principiantes. De haber interpretado la revista de forma más generalizada, es posible que se sumaran más lectores y asociados que hubieran permitido que la economía de la misma fuera mucho más estable y hubieran aumentado el número de socios que llegaron a la sesentena.

En anteriores artículos publicados aquí mismo, ya hablaba sobre este personaje:

Joan Carbó i Batlle
Carles Bosch de la Trinxeria
Sala Imperio

La que sigue es una de las noticias que iban publicando…

Página 123 del libro El Ajedrez

Página 123 del libro El Ajedrez

El enclave de Altafulla

La imagen siguiente es del majestuoso castillo que se alza en Altafulla. Parece ser que existen documentos del 1059 donde ya es mencionado. En este enlace de la Wikipediaencontraréis más información de este pueblo donde nació Hilarió Soler.

Castillo de los Montserrat de Altafulla

El majestuoso castillo de los Montserrat de Altafulla

Hilarió Soler i Alomà nació y vivió en Altafulla hasta los 22 años, juntamente con su hijo Manuel Soler i Gaudó (*), fruto de su matrimonio con Dolors Gaudó i Riva, de Vall-de-roures (Matarranya). Parece ser que Manuel fue el único hijo que tuvieron. A partir de los 23 años fijó su residencia en Barcelona, en la calle de Alí Bei, número 6.

(*) Es posible que esta noticia no sea correcta, puesto que en su árbol genealógico figura que Manuel nació en el año 1878 en Barcelona.

Manuel Soler i Gaudó

Manuel Soler i Gaudó, el hijo de
Hilarió, a la izquierda de la imagen

(Foto: Jordi Badia Soler)

Sus ancestros

Dejemos ahora por un momento a nuestro personaje y veamos un poco de su genealogía.

En las dos imágenes que siguen podemos ver a los padres de Hilarió, Pere Soler i Gatell y Maria Alomà i Capestany.

Pere Soler i Gatell

Pere Soler i Gatell,
padre de Hilarió Soler

(Foto: Jordi Badia Soler)
Maria Alomà i Capestany

Maria Alomà i Capestany,
madre de Hilarió Soler

(Foto: Jordi Badia Soler)

Y estos son los padres de Pere Soler i Gatell. O lo que es lo mismo, los abuelos de Hilarió Soler i Alomà.

Dr. Manuel Soler i Oliver

Dr. Manuel Soler i Oliver,
abuelo de Hilarió Soler

(Foto: Jordi Badia Soler)
Eulàlia Gatell i Figuerola

Eulàlia Gatell i Figuerola
abuela de Hilarió Soler

(Foto: Jordi Badia Soler)

Pero, ¿quiénes eran los Soler y los Gatell?

He localizado un recorte que habla tanto de Manuel Soler como de Joan Gatell, que transcribo aquí, traducido del catalán:

“Entre 1761 y 1780 la ‘segunda generación’ de los comerciantes se orientó a la realización: mejora de los rendimientos, arrendamientos, compra de almacenes y señoríos… A partir de 1781, a estos negociantes se unieron pequeños comerciantes-marineros, ‘cuyas bases económicas no se sitúan en la posesión de tierras, sino en los ahorros producidos por las travesías entre Catalunya y América’ (Rovira, 33). A pesar de ello, el grupo de viejos negociantes fue hegemónico.”

“Esta explicación viene a cuento porque nos da a entender el auge de la nueva oligarquía de la cual formaban parte los cuatro hombres englobados en el grupo II del cadastro. Manuel Soler era el mayor hacendado del término de Altafulla, dedicado a los arrendamientos y a la compra-venta de vinos, aceites, granos y pesca salada, y detentaba el cargo de Subdelegado de marina, el 1795.”

Joan Gatell no aparece en las listas de comerciantes de Salvador Rovira, pero sabemos por la documentación demográfica que era un Familiar del Santo Oficio, circunstancia que ya nos lo sitúa como un hombre de alta posición.”

Los datos que me ha pasado el amigo Josep Alió Borràs, de Tarragona, el autor del excelente libro Els Escacs a Tarragona, en el que me basé para realizar un artículo sobre la historia del ajedrez en dicha capital, son los que transcribo de forma literal, traducidos del catalán, también tienen una cierta relación con lo antedicho, puesto que los comentarios son del mismo autor, y posiblemente del mismo libro. Dice Josep Alió:

“Hoy he estado en casa de mi padre, que tiene una biblioteca de temas tarraconenses y he encontrado esta referencia que supongo es atribuible a los padres de Hilarió:”

“Los hacendados del primer tercio del ochocientos, al margen de los Gatell, son excomerciantes o hijos de estos. Han abandonado la práctica del comercio como consecuencia del altibajo de los años 1808 a 1813 y de la depresión económica que se deriva y viven del patrimonio agrario alcanzado con la inversión de los beneficios comerciales.”

“En el año 1813 el heredero de los Soler era el menor Pere Soler i Gatell. Su minoridad y los estragos de la guerra lo descapitalizaron y lo obligaron a crear censales y vender propiedades (**) como el Mas Cortada, en el término de Alba. Contrajo matrimonio, en el año 1818, con Maria Alomà i Capestany. A pesar de las posibilidades de su patrimonio pasó dificultades a causa de su liberalismo y de las legítimas de sus hermanas. Todo ello le hizo perder la razón y el 28 de febrero de 1835 fue declarado incapaz de administrar sus bienes.” (*)

(*) (Salvador-J. Rovira i Gómez, profesor de Historia Moderna en la Facultad de Letras Rovira i Virgili, de Tarragona. Història d’Altafulla -II. L’edat moderna 1479-1868. Centre d’Estudis d’Altafulla. Altafulla 2007).

(**) En un libro que habla sobre los principales propietarios del conjunto Altafulla-La Riera-Tamarit-Torredembarra, figura Joan Gatell con unas propiedades totales de 213,91 “sous” (***) y el Dr. Manuel Soler con un total de 115,60 “sous”, figurando ambos dentro de los nueve primeros propietarios. Firman la relación Rafael Català Dalmau y Valentí Gual Vilà.

(***) En la Wikipedia he encontrado esta definición del “sou” catalán: “El «sou barcelonés», «sou de plata» o simplemente «sou», era una moneda de plata que Pedro III acuñó por vez primera en el año 1285. Su valor era de 12 diners. Por el hecho de ser una moneda de alto valor, su nombre ha quedado fijado en expresiones catalanas del tipo «tenir molts sous» o «costar molts sous», en el sentido de «un dineral», a pesar de que hace mucho tiempo que ha dejado de existir. En la época medieval también se acuñó en Barcelona el croat, una moneda de plata que tenía el valor legal de un sou.

Continúa Josep Alió diciendo que:

“También he consultado los libros parroquiales de Altafulla, pero desgraciadamente el volumen de bautismos del 1824 no se conserva.”

Pero, ¿por qué cuento toda esta historia familiar? En primer lugar para que se entienda que los Soler eran gente adinerada y que podían permitirse ciertos lujos. Y en segundo lugar, que dicha posición les permitía atreverse en quehaceres lúdicos, como el ajedrez, como sucedió con Hilarió al igual que con otros personajes importantes de aquella época, como Josep Tolosa Carreras y Carles Bosch de la Trinxeria, que por su posición económica podían otorgarse ciertas satisfacciones.

El descendiente: Hilarió Soler i Alomà

Si observamos la siguiente imagen nos daremos cuenta que está tomada en el mismo sitio donde se captó la de su madre, que ya hemos visto antes.. Observad que la cortina y la mesa son idénticas, por lo que supongo debieron realizarse en la misma fecha o con poca diferencia.

Hilarió Soler i Alomà

Hilarió Soler i Alomà
(Foto: Jordi Badia Soler)

Y seguro que os preguntaréis qué es lo que me ha inducido a publicar esta pequeña crónica sobre Soler. A veces las cosas van como van. Resulta que hace unas semanas el amigo Dominique Thimognier (heritageechecsfra.free.fr), me envió los recortes que veréis a continuación, con la siguiente nota: “Ok Joaquim, he visto la página sobre Carbó: Otro descubrimiento sobre los pioneros del ajedrez español. Yo estaba buscando partidas en antiguas revistas y he visto en el Chess Player’s Magazine de 1864, un artículo de Sigismund Hamel -un alemán que vivía en Inglaterra- sobre sus visitas en España. Con su artículo Hamel da dos partidas frente al barcelonista Hilarión Soler, que está citado en el artículo sobre Carbó y también en el artículo sobre Bosch de la Trinxeria. Acaso sea de interés para ti. Un abrazo. Dominique”.

A partir de este momento me entró curiosidad por saber algo más de Hilarió Soler, sobre quién ya comenté algunas cosas por encima en unos artículos anteriores, cuyos enlaces he anotado al principio de esta crónica. Sabía que la cuestión era muy complicada puesto que, aparentemente, no existía nada que pudiera favorecer mi sentimiento. Pero en la medida que iba investigando aparecían algunas cosas interesantes.

En el citado escrito que Sigismund Hamel fechó en Nottingham el 21 de diciembre de 1863, viene a decir que venció a Soler en sus dos encuentros. Lo que se desprende de él es que manifiesta que hay pocos aficionados y que se cultiva poco el juego y, en consecuencia, los jugadores no son de primer orden, excepto unos pocos, tanto en Madrid como en Barcelona, que se reúnen en casinos o restaurantes de copete, que disputó una sesentena de partidas -jactándose que a algunos de ellos tuvo que darles la ventaja de una pieza- y que únicamente media docena de jugadores le pusieron en dificultades. Que su presencia causó gran atención y que le trataron muy bien. Que envía esas dos partidas jugadas contra uno de los mejores jugadores de Barcelona, que espera bastarán para que se dé una idea de como está el ajedrez en España y que si lo desea puede enviar al editor alguna partida más para el ejemplar de Febrero. Ahí tenéis la nota…

Recorte de la revista Chess Player’s Magazine sobre el ajedrez en España

Recorte de la revista Chess Player’s Magazine
(Foto: Gentileza de Dominique Thimognier)

Y ahora podemos ver las dos partidas en cuestión donde Hamel vence a Hilarió Soler. Cuando ya tenía grabadas las partidas en el pgn, donde encontraréis mucha más información, recibo una nota del amigo vallesano Miquel Artigas i Isart, donde me adjunta una gran cantidad de información sobre las revistas editadas por el dúo Soler y Riu, en las que también constan dichas partidas, en la clásica y antigua anotación descriptiva, pero que hubiera facilitado mi trabajo de grabación.

Recorte de la revista Chess Player’s Magazine, partidas de ajedrez Hilarió Soler vs. S. Hamel

Recorte de la revista Chess Player’s Magazine
(Foto: Gentileza de Dominique Thimognier)

Y esta es la primera de las partidas contra Sigismund Hamel, pero ahora del propio libro de Riu y Soler.

Partida de ajedrez Hilarió Soler vs. S. Hamel

El Ajedrez – Pág. 199
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas)

En el pgn adjunto encontraréis un total de 57 posiciones entre problemas (46 del libro más uno añadido) y 10 partidas, una de ellas es la disputada entre Hamel y Anderssen en 1862. Todo ello del libro El Ajedrez, excepto un problema de Celso Fidel Golmayo Zúpide, supongo que compuesto en La Habana. Es posible que en dicha relación figuren nombres de compositores que nunca antes habían desfilado por nuestros ojos. Ahora podremos seguir estos problemas donde nos daremos cuenta de que, en algunos casos, existen duales, como tampoco podía faltar alguna incorrección, cosa lógica si tenemos en cuenta la época en que fueron compuestos.

Analicemos ahora una de las dos partidas jugadas por Hilarió Soler contra Sigismund Hamel donde, a pesar de la presumible categoría de uno y la endeblez del otro, no veo tampoco que este último hiciera honor a la categoría de que venía precedido, por lo menos si nos atenemos al curso de la partida. Hamel fue un comerciante alemán que había obtenido la ciudadanía estadounidense. En el año 1861 se estableció en Inglaterra, en Nottingham, donde vivió con su esposa y seis hijas!!!. Allí se convirtió, según ha quedado escrito, en uno de los jugadores más fuertes de la provincia. Había nacido en 1823 en Hamburgo, falleciendo en Ratcliffe on Trent el 17 de mayo de 1897. Se le conocen partidas contra Anderssen, Fraser, Blackburne, Steinitz, Mac Donnell, Neumannn…, perdiendo contra todos ellos. No obstante existe una excepción, su victoria sobre Anderssen, ocurrida en Breslau, en 1862. Un gambito de rey que, por su curiosidad, incluyo en el pgn. Precisamente Anderssen había nacido en Breslau -hoy Wroclaw, Polonia-, lo mismo que Siegbert Tarrasch. Este último nació el mismo año de esta partida entre Hamel y Soler.

Hamel, Sigismund (Alemania) – Soler Alomà, Hilarió (Altafulla-Tarragona [C34]
Barcelona – match amistoso – Barcelona, 1863

1.e4 e5 2.f4 exf4 3.Cf3 d6 4.Ac4 Cc6 5.d4 Df6 6.0-0 Ag4 7.c3 0-0-0 8.Da4 g5?![>=8…Rb8|^ que era la adecuada y el negro no está en modo alguno inferior.] 9.d5 Cb8 10.Dxa7 Axf3 [10…Dg6 era más exacta.] 11.Txf3 Ce7? Esto ya es un error. La dama debía huir de f6 [>=11…De7 ] 12.Ca3?! [>=12.Cd2 para seguir el camino por b3. O sea que tampoco el blanco actúa demasiado bien.] 12…c6? Esta ya es muy grave. No se debe facilitar líneas de entrada al blanco. Cg6 era buena, buscando el punto e5 [>=12…Cg6 (ver diagrama)]

Partida de ajedrez Sigismund Hamel vs. Hilarió Soler, 1863, posición después de 12…Cg6

Posición después de 12…Cg6

13.g3?! [13.Ae2! dando paso al caballo hacia c4. Tampoco Hamel puede jactarse en su crónica de haber realizado un buen juego.] 13…De5 [>=13…Dg6 ] 14.Ad3 Dg7[14…cxd5 como mal menor, esta jugada era mejor. 15.gxf4 gxf4 16.Axf4 Tg8+ 17.Rh1 Dh5 18.Taf1+/- ] 15.Cc4+- Rc7? 16.Db6+?! [16.Ca5! (ver diagrama)]

Partida de ajedrez Sigismund Hamel vs. Hilarió Soler, 1863, posición después de 16.Ca5!

Posición después de 16.Ca5!

16…Rd7 Y ya no merece la partida ningún comentario más. 17.Dxb7+ Re8 18.e5 Cxd5 19.exd6 f6 20.Dxg7 Axg7 21.gxf4 gxf4 22.Axf4 Rf7 23.Ag3 Cd7 24.Af5 C7b6 25.Cxb6 Cxb6 26.Te1 Cd5 27.Ae6+ Rg6 28.c4 Cb6 29.Af5+ Rg5 30.Ad3 The8 31.Tf5+ Rg4 32.Tef1 Ah6 33.Txf6 Ad2 [33…Ae3+ 34.Rg2 ] 34.Rg2 1-0

Veamos ahora una decena de los problemas de ajedrez que se fueron publicando. El primero de ellos es una especie de fantasía, ya que el blanco debe hacer mate en 8 jugadas con el peón de b2. Ved de encontrar la secuencia sin mirar el pgn, tanto en éste como en todos los demás.

Romero, José (Córdoba)
B+ (Mate en 8 jugadas con el peón de b2)
Revista El Ajedrez-Problema nº 40, 1862

Mate en 8, de José Romero, 1862

Blancas dan mate en 8
(con el peón de b2)


Kling, M. (Londres)
B+ (Mate en 2 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 37 , 1862
(Extraído del London News)

Mate en 2, de M. Kling, 1862

Blancas dan mate en 2


Golmayo y Zúpide, Celso Fidel (Madrid)
B+ (Mate en 4 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 10, 1862

Mate en 4, de Celso Fidel Golmayo y Zúpide, 1862

Blancas dan mate en 4


Soler i Alomà, Hilarió (Altafulla-Tarragona)
B+ (Mate en 3 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 1, 1862

Mate en 3, de Hilarió Soler i Alomà, 1862

Blancas dan mate en 3


Condesa Volpini de Montefano (Roma)
B+ (Mate en 5 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 41, 1862
(Problema extraído de La Nouvelle Régence.
La condesa tenía 14 años de edad)

Mate en 5, de la Condesa Volpini de Montefano, 1862

Blancas dan mate en 5


Bosch de la Trinxeria, Carles (Prats de Molló)
B+ (Mate en 5 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 24, 1862
(Publicado en 1861 en La Nouvelle Régence)

Mate en 5, de Carles Bosch de la Trinxeria, 1862

Blancas dan mate en 5


Carbó i Batlle, Joan (Tarragona)
B+ (Mate en 3 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 3, 1862

Mate en 3, de Joan Carbó i Batlle, 1862

Blancas dan mate en 3


Fábregas i Domingo, Josep-Salvi (Tarragona)
B+ (Mate en 3 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 35, 1862

Mate en 3, de Josep-Salvi Fábregas i Domingo, 1862

Blancas dan mate en 3


Canedo, Ramón (Madrid)
B+ (Mate en 3 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 8, 1862

Mate en 3, de Ramón Canedo, 1862

Blancas dan mate en 3


Coll, Ramon (Valls-Tarragona)
B+ (Mate en 5 jugadas)
Revista El Ajedrez-Problema nº 18, 1862

Mate en 5, de Ramon Coll, 1862

Blancas dan mate en 5

Supongo que ya os habréis dado cuenta de que estos problemas no son de una gran calidad pero, como decía en algún momento, todo era empezar… y empezaron. Ahora que casi llegamos al final podremos ver otra interesante fotografía de Hilarió Soler i Alomà… ya viejecito.

Hilarió Soler i Alomà de mayor

Hilarió Soler i Alomà, ya de mayor
(Foto: Jordi Badia Soler)

Curiosidades

En la portada del nº 8 de El Ajedrez -octubre de 1862-, además de las referencias a los contenidos de la revista sobre Análisis de aperturas -Estudios teórico-prácticos, por el abate Durand de Lisieux-, Partidas de los más célebres jugadores contemporáneos -el Ajedrez en el Círculo de Barcelona-, y Problemas y Noticias varias, figuraba una gacetilla, comentada por el eminente Víctor Balaguer, cuyo titular decía esto:

Víctor Balaguer i Cirera

Víctor Balaguer i Cirera
(Fuente: Wikipedia)


“Noticia de un poema hebreo sobre el juego del Ajedrez”

“Vivía a mediados del siglo XII en Cataluña un sabio jugador, del cual, si bien no se sabe a punto fijo la patria, se cree con fundados motivos que era catalán, natural de Gerona. Llamábase Abraham ben Meir Aben Hezra y era llamado comúnmente el chacam, esto es, el sabio.”

“Quedan de él varias obras, y en la biblioteca del Escorial existen algunos manuscritos, entre ellos uno de astrología en catalán cuyo título es: Lo libre dels juhins de les esteles (El libro de los juicios de las estrellas). Consta que fue escrita esta obra por Abraham en 1198, siendo ya de muy avanzada edad.”

“Pero la más importante obra de Abraham Aben Hezra, fue un poema sobre el juego del Ajedrez que, al decir de Torres Amat, compuso con el fin de desterrar todo juego vicioso. Es un poema notable bajo muchos aspectos, y lo celebran los inteligentes por su concisión, estilo y artificio. En él traza a grandes rasgos la historia de este noble juego, pone a dos reyes de la antigüedad discutiendo sobre él, y da algunas reglas para jugarle con perfección. Fue traducido al latín por Tomás Hyde, y Castro lo copió en hebreo en su biblioteca, poniendo una traducción castellana en prosa y otra en verso acomodado al original hebreo. Comienza esta última con los siguientes versos:

Poema de Abraham Aben Hezra (1)

Poema de Abraham Aben Hezra (1)
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas i Isart)


“Tal es el principio del poema, y he aquí ahora el final del mismo, para que nuestros lectores acaben de formar su juicio:”

Poema de Abraham Aben Hezra (1)

Poema de Abraham Aben Hezra (2)
(Foto: Gentileza de Miquel Artigas i Isart)


“Basta la copia de estos versos para poder dar a nuestros lectores una idea aproximada del curioso poema de Abraham Aben Hezra.”

VÍCTOR BALAGUER

Si deseáis seguir el rastro de este personaje lo podéis encontrar en este enlace: Abraham_ben_Meir_ibn_Ezra.

Antes de terminar debo manifestar diversas cosas:

  • Durante bastante tiempo he estado buscando la manera de poder conectar con Jordi Badia i Soler, descendiente de Hilarió y que él mismo se declara “Altafullenc”, y que es la persona que subió a internet las imágenes de sus antepasados. Mis pesquisas no dieron resultado, a pesar de que pude localizar algunos puntos donde se habla de él, pero mis limitaciones informáticas no me permitieron llegar al destino que deseaba. Sobre este aspecto debo pedir disculpas a Jordi Badia i Soler por haber tomado sus imágenes. El único objetivo era dar a conocer a todos los aficionados ajedrecistas españoles unas fotografías totalmente desconocidas de este pionero del ajedrez catalán que fue Hilarió Soler i Alomà.
    Jordi Badia i Soler

    Jordi Badia i Soler, descendiente de Hilarió Soler i Alomà
    (Foto: https://www.wattpad.com/user/Altafullenc)
  • También mi agradecimiento a Miguel Artigas i Isart que, como siempre, me ha llenado de información sobre el libro de Soler y Riu, pudiendo conocer aspectos del mismo que desconocía.
  • Y a Josep Alió i Borràs que, a pesar de sus limitaciones en la búsqueda de información derivada por sus actividades profesionales, también ha aportado información que me ha servido para incrementar esta crónica, a la vez que a entrar en nuevas líneas de investigación.

Y esto es todo. Ignoro cual será el recibimiento que daréis a este personaje, medio olvidado, que tanto hizo por el desarrollo del ajedrez y que, desde este momento, podemos ver su hasta ahora desconocida faz. Por mi parte, y utilizando unas palabras del buen amigo Javier Cordero, diré que creo que con esta crónica he intentado sacar de las tinieblas una pequeña porción de la historia del ajedrez español. O así me lo parece.

Joaquim Travesset
6 de febrero de 2017

Article publicat a la Revista Escacs

MANUEL (Manelet) ESTEVE I SOLER – Barcelona 05-01-1927
Muntanyenc d’alts cims, no en tenia prou amb els meus Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montnegre, Montsant… i així, com escalava els seus objectius, creixia com a persona.

La Patrocini Mateu i Gibert que, sense haver-la conegut, crec que es just considerar com ‘primera esposa’ de l’avi Manuel) va refer la seva vida casant-se amb en Joan Constantí.

Passat un temps, no gaire, l’avi Manuel casà amb Isabel Fernández González, 17 anys més jove, de Valladolid, vinguda a Barcelona amb la seva família des de molt petiteta. Era filla del Cap de Manteniment de l’estació de França Juan Fernández, i com aleshores l’avi treballava també a la companyia dels ferrocarrils M.Z.A. (Madrid, Saragossa, Alacant), imagino que aquest seria el motiu de la coneixença.
Pensant en l’àvia, tant de bo no se hagueren conegut mai. No mereixia el que li va tocar. Ella el va estimar, respectar i cuidar fins els darrers dies. En canvi, ell, crec que durant tota la seva vida només es va estimar a sí mateix. Quan l’àvia enviudà, la dedicació completa que va oferir al seu marit la va repartir entre el fill i els nets. La part que em va tocar cobrí amb escreix l’amor que un nen podria desitjar.

Leonisa SOLER i Alomà, va néixer a Altafulla (1829?+1886). En el Cadastre de l’any 1846, (prop dels 17 anys) figura vivint al carrer del Trull (després Cup) junt amb els seus pares Pere Soler i Gatell, Maria Alomà i Capestany i el germà major i hereu, Manuel. Per tant, neta del Dr. Manuel Soler i Oliver i d’Eulàlia Gatell i Figuerola.

Es va casar amb Serafín Casas y Abad, catedràtic de física i química de la Universitat de Barcelona.

Fills: Marià, Josep Maria, Concepció i Maria.

Comentarios y bibliografia facilitados por Lorenzo Güerri Piracés, tataranieto de Leonisa y de Serafín:

«En la casa del matrimonio Casas-Soler siempre se destacó por unir a la flor y nata de la cultura oscense de la época (Lucas Mallada, Casado del Alisal…)»

«Las mujeres de la família siempre sobresalieron por su nivel cultural, raro en una mujer del siglo XIX.

Lucas Mallada cita lo bién que tocaban el piano Concha y su madre Leonisa (1). La hermana menor, María, también pintaba.»

«Concepción, hija mayor de Serafín y Leonisa, fue célebre por el enamoramiento que Joaquín Costa, en su juventud, presentó por ella.»

«Concepción Casas Soler murió en Puerto Rico en 1893, siete años después de su madre Leonisa. Se habia casado con Martín Piracés, fiscal general de la isla. Aparecen en muchos vínculos. Acompaño uno:<http://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/1314157.pdf&gt;

Ref. artículo: «Casas, 3 personajes de grave importancia en la vida de Costa durante ese periodo. Y es que, como bién señaló Cheyne en su biografía de Joaquín Costa, la razón por la que…»

«Mirando
la historia familiar encontré que Leonisa estudió en la Universidad
de Barcelona, donde conoció a Serafín. Mujer universitaria en el
siglo XIX, realmente admirable.

«Serafín
nació en 1829, ‘suponiendo’ que Leonisa fuera de la misma edad o menor, como se estilaba en la época, habria nacido en el mismo 182 oposterior, cuatro años más tade que Hilarión.»

«PD. – Mi tia recuerda que una hermana de Concepción comentaba la visita de
sus tios de Altafulla y, uno de ellos, vino por última vez para
despedirse porqué se marchaba a América. (Recuerdos no seguros)

(1) El piano de Leonisa. En algun lloc d’aquests relats es fa esment de la última propietat de la família: un magatzem prop del camí de Cametes, on la meva mare recorda un piano vell, mut i empolsegat. Ara, gràcies a les darreres informacions, podem quasi assegurar que es tractava del mateix on la Leonisa estudiava al carrer del Trull/Cup. En tota cerca hi ha troballes que confirmen teories o revelen dades que donen sentit a les coses. Amb tot, poques com aquesta ha generat tanta emoció, doncs, en saber-ho, cada vegada que rondo per aquells indrets de la Vila Closa, imagino que ha recobrat el so més net, viu i brillant el piano de Leonisa. J.B.S.

MEMORIAS
DE JOAQUIN COSTA

Pág.506 – 736 – «Primera mención a Conchita Casas Soler, hija del antiguo
profesor de Costa, Serafín Casas y Abad y de Leonisa Soler Alomá,
María de la Concepción, Lorenza, Petra Casas Soler habia nacido en
Huesca el 8/12/1857. Aunque sólo sea por el desdén mostrado hacia
su primo Vicente Castán, se advierte que a Costa le empezaba a
interesar Conchita, si bien los datos acerca de las pretensiones
fallidas de Castán y de Vidal, deberian haber prevenido a Costa del
carácter tornátil y coqueto de la Casas.»

Pág.536 – 10’76 – «Por desgracia, Costa acertó parcialmente en su profecía, pues
Conchita Casas Soler no se casaria hasta el 04/07/1891, en Huesca,
con Martín Piracés Lloro, fiscal de la Audiencia de Mayagüez,
Puerto Rico. Casi dos años más tarde, el 06/04/1893 falleceria
Conchita de unas fiebres puerperales en esa ciudad portorriqueña.»

Personajes mencionados:

Lucas Mallada Pueyo – Escritor, Ingeniero de minas, geólogo y professor
universitario. n. 18/10/1841 en la calle San Orencio,2. +
06/02/1921 Madrid

Joaquin Costa Martínez – Político, jurista, economista e historiador,
escritor. n. 14/09/1846 Monzón. + 08/02//1911, Graus.

José Casado del Alisal – Pintor, académico n.24/&03/1832 Villada.
+08/10/1886.

George J.G. Cheyne – Hispanista n.15/11/1916 Londres uk + 29/12/1990 New
Castle upon Tyne uk.

Vicente Castán Gil – primo de Joaquin Costa

MANUEL SOLER i Gaudó – 1878 Altafulla/Barcelona ?
A la defunció del seu pare Hilarió (1903) restà d’herència una caseta dita ‘dels masovers’ on, a mida que anaven venent altres propietats, hi traslladaven mobles i coses que encara volien conservar. Quan per afrontar les despeses generades per les malalties del avi Manuel van tenir que vendre aquest darrer bé, la meva mare, de pocs anys, acompanyada per uns familiars (no el meu avi) van viatjar a Altafulla per a formalitzar la operació i recollir alguns dels objectes que estaven emmagatzemats. Després dels anys tancada, la casa estava plena de teranyines i polseguera. Recordava que entre els mobles li va cridar la atenció un piano que en tocar les tecles ja no sonava, una tartana i també un gran armari que al obrir les portes els va caure un allau de documents (malaguanyats!, pel contingut de informació) entre els que hi havia correspondència, invitacions dels Marquesos de Tamarit… Com tot allò era impossible conservar-ho al pis del carrer Alí Bei, només es van endur un bastó d’estoc (perillosa ‘joguina’ de la meva infantesa), dos olis retrats del Dr. Manuel Soler i Oliver i la esposa Eulàlia Gatell i Figuerola, dues obres del pintor autodidacta Manuel Soler i Soler (pare i sogre dels retratats), uns gojos molt antics (1700 aprox.) de nostra Senyora de la Candelera escrits en llatí sobre tela de seda, que anys després vaig fer emmarcar i va desaparèixer d’un magatzem de Santa Cruz de Tenerife (com és la patrona de les Illes Canàries, s’hi deuria haver volgut quedar), i unes poques petites coses més.

Aquesta addenda és per a fer nou esment del que als ulls de la petita Lluiseta li semblà ‘una casa de masovers’, en la realitat era el magatzem del Camí de Cametes, prop del riu Gaià, a les afores d’Altafulla.
En torn les dades amablement facilitades per En Joan Vives, de l’Hostal, coneixedor de les famílies i les coses del poble:
Segons ell recorda, la última propietat de la família Soler fou un magatzem del Camí de Cametes, on antigament tenien instal·lada una premsa de fusta de 15 metres de llargada i un corró per a processar les olives. Un cop desmuntada, en van fer la balustrada del cor de la església de Sant Martí.
Per a que no es perdés aquella mostra d’enginy, En Joan, home de una especial sensibilitat per tot el referent a Altafulla, va construir i conserva unes maquetes de la premsa i el corró.

DOLORS SOLER i Gaudó
La germana menor de l’avi, la ‘Tia Lola’, era viuda de Francesc Martí, que treballava als Pràctics del port de Barcelona i que va morir en acte de servei. Van tenir dos fills, Francesc Martí i Soler (Paquito) i Dolors (Lolita). La vaig conèixer vivint sempre amb la seva filla i el marit Joan Pla, darrerament a la Plaça Dr. Letamendi (quan els trens circulaven pel carrer del Aragó a cel obert) on quasi sempre es reunia la família amb els cosins: Jordi i Montserrat Pla Martí, Francesc Martí i (z), el meu germà David i jo. Mentre els homes es contaven acudits, (baixant la veu quan els passatges eren picants) i les dones parlaven de les seves coses, els menuts voltàvem la ‘Tia Lola’ embadalits mentre recitava Campoamor i altres poetes de moda a la seva època. Ho feia donant el sentit i èmfasi just a cada paraula com una actriu experimentada, o així ens ho semblava. Ella era el consol de la seva cunyada, l’àvia Isabel (a la que anomenava ‘La víctima del Gòlgota’) i la moderadora de les ires i el tracte desconsiderat del marit, el seu germà, l’avi Manuel. Per a tothom tenia un renom, mai pejoratiu, on deixava palès el seu enginy. Persona molt organitzada i afecta als temes familiars va tenir la cura de escriure el parentesc darrera de les fotografies que va llegar a l’àvia Isabel i que finalment van arribar al meu poder.
Recordo que la mort del avi Manuel va ocórrer al llit, amb la seva germana Lola al costat. Com sempre. Mai oblidaré el seu crit de esglai.

LLUÏSA SOLER i Fernàndez – Barcelona, 08/09/1907 – 25/09/2002 Santa Cruz de Tenerife (En el mar)
Va ser la típica mare de família de la seva època, es a dir, dedicació total al marit, els fills i la administració de la casa, tant en pau com en guerra i, sobretot, en la post-guerra. Uns temps en que quasi tothom ho va passar malament. Se m’encongeix el cor al recordar-ho. Com ho feien les dones per posar cada dia a taula quelcom que menjar? Imagino el sofriment de veure els petits passant fam… Quantes vegades es quedaria ella en dejú per donar-nos unes engrunes! Era molt forta la mare!

Els bombardejos ens feren fora de Barcelona, i després de Sant Just Desvern. Finalment, degut a la manca d’aliments, el pare va decidir anar-nos-en a Lleida, al Molí de Cervià, on la seva germana Carme i el cunyat Josepet tenien terres i no els faltava de res. Al poc temps començaren també els bombardejos a Lleida i, després, l’anunci de que les tropes franquistes avançaven. No varem tenir més remei que carregar l’imprescindible al carro del oncle i, tirat pel fidel ‘Moro’, passar per la vora de les trinxeres republicanes, dirigir-nos cap la frontera amb França.
Amb el carro carregat i dalt de tot l’oncle de la mare amb la seva crossa, (a Paco (1) li faltava una cama), els demés a peu ambdues bandes i el meu germà i jo darrere, agafats a un vencill per ajudar-nos a caminar.
Al arribar a La Pobla de Lillet, vam entrar al Hostal-Restaurant Cal Pericàs, (crec que encara hi és) davant del pont sobre el riu Llobregat. Quina ‘pinta’ tindria que al passar entre les taules un bon home em va oferir una llesca de pa!
No sé per quin motiu, però, no vam arribar a creuar la frontera. Nosaltres tornarem a Barcelona i els oncles al Molí. Acabada la guerra, afortunada i estranyament, a la família no hi hagueren baixes ni represàlia. Només un exiliat.

La mare, ignoro si per les vicissituds passades o perquè era el seu caràcter, encara que voltada de gent, solia ‘desaparèixer’. Es veu que la seva ment necessitava evadir-se de la crua realitat i viatjar a paradisos només per a ella coneguts. Crec que d’això en diuen ‘vida interior’. El cas és que, una mica de aquesta faisó me la va deixar com herència. «Qui s’assembla als seus, no fuig de llinatge»

(1) Francisco Ruíz García, nat a La Rioja, fou primer actor i director d’una companyia de teatre. Encara conservo dos programes impresos en teles roja i blau-cel respectivament, l’un datat el 02/12/1899 del Teatre Arrigorriaga anunciant les obres:
«Parada y fonda» de Vital Aza
«Una limosna por Dios» de José Jackson
I la oratoria «Fin de siglo» de AntonioJiménez

L’altre està molt malmès i només es llegeixen els títols:
«La caricatura» de Helio Criado
«La casa de campo» de José Jackson
«Una limosna por Dios», de José Jackson
«Los demonios en el cuerpo»
«Vida de sociedad»

JOSEP Badia i Alférez – Lleida 24/04/1899 – 29/12/1987 Santa Cruz de Tenerife.
El pare era nascut a Lleida capital, però, la família era originaria d’Albesa (‘Aubesa’, com diuen allà) a la comarca de La Noguera i de mal nom tenien ‘Cal Cavalleret’. Com el seu pare era cabaler, en morir l’avi Gaietà, va tenir que buscar-se ‘un tros’. Al casar amb Ignàsia Alférez i Prim, de Montoliu (Lleida) es radicaren a les afores de la capital del Segrià, en el lloc dit ‘Torre de l’Aunós’. Com van tenir 8 o 9 fills (només en vaig conèixer cinc), el pare, amb només 14 anys, se’n va anar solet a Barcelona amb la intenció d’embarcar-se cap Amèrica. En el mateix port li van robar la maleta quedant-se amb el que duia posat. Sortosament aviat va trobar feina en una impremta, però, el sou li donava just per a pagar la dispesa i tenia que aprofitar els diumenges per a que li rentessin la única roba que tenia. Mentre la bugada s’eixugava, ell, nu, esperava embolicat en una manta. Com diuen als USA, va ser un veritable «self-made man».

Pel seu ofici de caixista va tenir que llegir molt, cosa que li va crear un hàbit que durà tota la vida. Va deixar gran quantitat de llibres. Sempre es va declarar humanista i lliure-pensador.
Home de bones costums, en família era molt estricte i ens educà rigorosament, com ell i els seus nombrosos germans van ser-ho.
Diuen que els lleidatans tenen fama de ‘eixuts’. Serà per això que fins que, a les seves darreries, va ser ingressat a la UCI no recordo que em donés un petó. Sempre era jo qui li donava. Amb tot, no l’hauria canviat pas per cap altre pare.

Va fer el servei militar al ‘Batallón de Cazadores Gomera-Hierro nº23’ del 22/02/1920 fins el 26/10/1923. A més de La Gomera també va visitar les illes de La Palma i Tenerife. Curiosament, després de molts anys, ja jubilat, va tornar a La Gomera i va trobar gent que encara el recordava.

Durant la Guerra Civil va servir al Departament de Publicacions del Exèrcit Republicà.
Baix el règim franquista tenia un grup de companys que, amb l’excusa del joc de dominó, es reunien en un bar per a fer intercanvi de noticies, llibres i propaganda republicana.

Morí a la Clínica Parque de parada cardi-respiratòria i fou inhumat amb el nº1400, al ninxo 12, fila 2ª, pati 10 al cementiri de Santa Lastenia. Ignoro si la frase era d’ell o d’altre, però, els darrers temps la repetia amb freqüència: «Tinc tants familiars i amics ‘a l’altre banda’ que ja tinc ganes de reunir-me amb ells»

Malauradament, els avis Badia no els vaig arribar a conèixer i no conservem cap fotografia, cosa que en moltes ocasions he trobat a faltar.

DAVID Badia i SOLER – Barcelona, 29/06/1927 – 30/06/2006 Santa Cruz de Tenerife
El meu germà David era l’espavilat de la família, doncs després d’un temps de treballar a la impremta del pare, inicià una vida laboral independent. Quan per la edat em va tocar, jo vaig seguir el seu camí. A voltes es fa difícil la convivència entre pare i fill en un mateix negoci. Són dues generacions que veuen les coses de diferent manera i, com sempre s’ha d’acatar el principi d’obediència…
En el seu moment ingressà a les ‘Milícias Universitarias’ participant en els campaments corresponents a Montejaque (Ronda) i, quan es va graduar alférez, aconsellat pel meu pare (coneixedor de les Illes Canàries) va escollir La Palma per a fer les practiques com a oficial de complement. En aquells temps l’arribada de un vaixell de passatgers era tot un esdeveniment i publicaven al diari els noms dels viatgers que desembarcaven. Principalment les noietes, acudien ‘per curiositat’. Al baixar les escaletes, abans de posar peus a terra, una de elles va dir a les seves amigues: «Este es para mi» i així va ser. Al poc temps (nov. del 1952) es casaren i van viure molt feliços a Tenerife el temps que els va tocar. Alguna cosa tenen aquelles illes…
Aquella formosa i decidida ‘palmerita’ de 17 anys, de nom Olga Fernández Valdés i el militaret peninsular van tenir dues filles: Cristina i Olga Maria.

Pel seu exprés desig les cendres d’En David es van dipositar al mar, com les de la mare.

JORDI Badia i SOLER – Barcelona, 14/07/1932 –

DESGREUGE A L’AVI MANUEL SOLER I GAUDÓ + ELEGIA A ALTAFULLA

Sovint he escoltat dir que, a mida que hom va complint anys, el pensament va nuant idees i tendeix a tornar al ahir. La seva història, els seus orígens prenen cada vegada més espai en els seus interessos. Per a no desdir aquest axioma, passada ja la vuitantena, evoco el record de l’avi altafullenc.
Pertanyia a una família benestant de comerciants en la que hagué batlles, regidors, jurats municipals, delegats de marina i mossèns que durant el temps, des de l’any 1400, emparentaren amb els Sedó, Bellver, Oliver, Foguet, Capestany, Gatell, Figuerola, Alomà, Esteve…però, ell mai no parlà d’això ni de la casa pairal del carrer del Cup que carrega sobre el Passatge de Santa Teresa, ni del panteó on descansaven les despulles familiars a la capella del Sant Crist de la Església de Sant Martí. Ni tan sols anomenà Altafulla. Va viure sense rialles, tancat en un silenci punyent fins que la mort se l’endugué.

La seva germana Dolors (Lola) i la seva esposa, l’àvia Isabel, em van dir que el motiu del seu mutisme no era altre que l’amargor que sentí per la davallada econòmica familiar i l’exili, doncs el seu pare, Hilarió, se’l va endur a viure a Barcelona quan tenia 22 anys, una edat en que les arrels eren massa fondes per a ser arrencades sense gran dolor. Les vicissituds adverses que li va tocar viure, la poca fortuna i la mala salut dels darrers anys, li van forjar una jeia que la meva poca edat no arribà a entendre. La veritat és que el seu posat em feia molt respecte. El recordo quasi sempre prostrat al llit, sovint amb la bombona d’oxigen, quan cada dissabte els pares em tenien d’empentar per a rebre el ral que em donava de setmanada. El que em quedava d’aquell acte eren les punxades de la seva barba en donar-li el petó d’agraïment. Amb el temps, però, anem creixent en el coneixement i la comprensió vers les persones i les coses. Per entendre’l calia saber. Un comprensiu record pel que probablement fou el membre més dissortat de la família.

Fa molts anys llegint el llibre ¨Les Bruixes d’Altafulla¨, en una de les historietes apareixen en Fernando Pijoan, veí d’Altafulla, i el meu avi a l’Estació de França

¨El primer va demanar:

_ Un Altafulla_

_ Altafulla, terra de bruixes!_ va dir l’home de la guixeta, que era Manuel Soler, de Ca l’Alió; però, en Fernando el va conèixer i, vexat per això que ell va creure un insult o una burla, li va dir:

_ Ja no hi ha bruixes a Altafulla d’ençà que en Manuel Soler se’n va anar a Barcelona.

I es va embutxacar el bitllet sense cap més comentari i, satisfet, va retornar a Altafulla.

Aquesta facècia, junt amb altres que l’àvia Isabel i la tia Lola em contaren, van despertar el meu interès per a visitar el poble. Al cap uns anys (aprox.1968), quan ho vaig fer, després de donar unes voltes de reconeixement vaig entrar a l’església on em va rebre el Rector mossèn Castellà, un xicot jove, eixerit, amb molta empenta que em va explicar que va localitzar la cripta que estava soterrada des de feia molts anys. Entre els ossos d’antics enterraments, em va ensenyar un crani amb el capell de quatre becs pertanyent a un antecessor seu en el càrrec. Més tard, en el petit museu, em mostrà varis objectes donats pels fidels entre els que hi havia una safata de plata amb el cognom de un possible avantpassat meu. Un senzill detall que em va commoure.

Avui, apartat de tota activitat laboral i encara lluny de Catalunya, quan tot el temps és meu, bona part el dedico (via xarxa) a la cerca genealògica familiar esbrinant les edicions digitalitzades del Centre d’Estudis d’Altafulla i l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. A més de les satisfaccions que aquesta tasca em proporciona descobrint nous vincles familiars, en els llibres parroquials hi han escrits dels mossèns, i els bisbes amb motiu de les visites pastorals, del tot interessants que em situen en el context de les diferents èpoques. Les noves tecnologies també m’han permès passejar virtualment pels entranyables carrers altafullencs, comprovar en les pàgines web la seva evolució com una societat d’intensa activitat cultural amb unes gents que l’han situat a un nivell envejable en aquest indret harmònic, lluminós i plàcid de la mar mediterrània. Si en el futur els vents em portessin a Altafulla i a les bruixes els hi plagués, el retorn no el faré com estrany o foraster sinó entre els meus, com humil fill amb dret a gaudir d’aquesta preuada herència.
Un desig com per a reblar-lo amb paraules d’en Joan Maragall:

_ Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau_

Santa Cruz de Tenerife, Febrer 2015

El meu ‘retorn’ a Altafulla.
No hi crec, no he cregut mai en les premonicions, presagis, auguris o averanys en el sentit màgic de la paraula, però, quelcom hi haurà en la força de la pensa i els sentiments que, enyorant i desitjant molt una cosa i en contra de totes les possibilitats, acabi per a complir-se… o tal vegada l’esperit de la Xoixeta, des de la seva cova del carrer del Cup, hi té quelcom a veure?
Precisament l’escrit «Desgreuge a l’avi Manuel+Elegia a Altafulla» va sorgir entre l’enyor i el desig, en una situació on no es preveien els canvis que després es van produir, fent que els treballs que es duien a terme a distancia es pogueren desenvolupar personalment i ‘a peu d’obra’, es a dir, en els mateixos arxius de l’AHAT i el Centre d’Estudis d’Altafulla. Avui, ja definitivament radicat en aquesta estimada i acollidora vila on visqueren tants avantpassats, s’han fet reals aquelles paraules de sentir-me ‘entre els meus’.

Moltes de les dades familiars aparegudes són de transmissió oral, així és que tinc les meves reserves a possibles rectificacions, doncs, posteriorment a ser escrites algunes d’elles no s’han confirmat amb exactitud.

He descrit les característiques més rellevants dels meus parents tal com les recordo, amb equanimitat i respecte. El que no faré és escriure sobre mi perquè, al ser part, no puc assegurar igual tractament. Valgui aquest resum:

Residencia a Porto Alegre/Brasil 1959/1962
Residencia a Las Palmas de Gran Canaria 1985/1988
Residencia a Santa Cruz de Tenerife 1988/2015

Servei militar ‘Ejército del Aire’:
– Instrucció militar en el ‘Acuartelamiento López Allué’, Saragossa
– Destinació: ‘Jefatura del Sector Aéreo’, carrer Tuset, Barcelona
– Destinació: ‘Base de Hidroaviones’, Port de Barcelona

Matrimoni: Candelària Vallès i Estrada 06/01/1962 Barcelona
Divorci: 08/03/1979 – Barcelona
Fills: Montserrat 07/04/1963, Barcelona
Jordi 18/01/1967, Barcelona

MANUEL SOLER i Fernàndez – Barcelona, 1921 – 30/12/1989, Barcelona.
(darrer Manuel de la branca de l’Hilarió)

En Manuel va ser un fill tardà, doncs, quan va néixer, la seva germana Lluïsa tenia ja 14 anys. Pel meu germà David i per a mi, més aviat va fer el paper de germà gran que d’oncle. Fou el fill mimat de la seva mare i únic consol del seu matrimoni fallit. Els dos eren molt semblants, tant físicament com en el caràcter afable i bondadós. Res a veure amb el seu pare.

Va ser cridat per l’Exèrcit Republicà i va participar en la Guerra Civil formant part de la coneguda com ‘quinta del biberó’. A la batalla de l’Ebre va ser ferit d’un tret a una cama.

Era molt aficionat a la òpera i la sarsuela. A tota hora intentava cantar les tonades més conegudes. Quant hauria gaudit actuant en públic…si hagués tingut veu!

Jove, alt, ben plantat, ‘guapot’, amb un aire ‘gardelià’ en el seu pentinat, era molt atractiu per les noies.
Va tenir una promesa en el mateix carrer que vivíem i amb la que va tenir una relació tempestuosa degut a les gelosies de una i altre. Foren moltes les vegades que un nebot d’ella i jo (que, a més, érem companys de jocs) teníem de fer de missatgers per a fer arribar encàrrecs i fotografies, o bé retornar-les quan renyien. Això va durar uns anys fins que en una ocasió ella, per despit, després de una enèsima picabaralla, es va prometre amb un altre xicot; ell, pel mateix motiu, també ho va fer i en una escalada de ‘a veure qui pot més’, es van arribar a casar. El resultat de aquell joc immadur va ser la infelicitat de quatre persones. Molts anys després, els dos ja grans i amb fills, en Manuel es va asseure en un banc davant del balcó de la casa d’ella fins que un dia la Rosa, en veure’l, baixà. Aquell encontre va ser l’inici de una relació que els va dur a separar-se de les seves parelles per a viure plegats, sempre amb problemes de gelosies degut al seu mutu amor-passió immarcescible (hi han coses que no canvien mai) fins la mort de Manuel als 68 anys. Per aquelles dates jo vivia a Tenerife i no vaig tenir ànims per acudir al seu enterrament. El meu germà va viatjar per assistir-hi i jo no el vaig acompanyar perquè, de haver-ho fet, hauria sigut com admetre la seva desaparició. Vaig preferir recordar-lo com era en els seus millors temps i així seguirà en la meva memòria. Ell i jo ens teníem un gran afecte, doncs, convisquérem anys a casa dels pares (quan els habitatges eren grans) i després de casats vam ser veïns en un mateix edifici.
Per sobre del parentiu fou el millor amic. Encara avui el trobo a faltar.

La seva trajectòria laboral es va iniciar en els ferrocarrils (MZA), com el seu pare. Al poc temps va ascendir a Factor de Tràfec i més tard a Cap de la Estació de Sant Joan Despí. Amb tot, home d’aspiracions, va demanar la excedència (mai no va tornar enrere) per a ocupar el càrrec de Gestor de Comptes en una important empresa de Barcelona, on va estar molt ben considerat per la seva professionalitat i una especial habilitat per a reconduir problemes financers, fins la seva jubilació.

Del seu primer matrimoni amb Pilar va tenir dues filles: Francesca (Paquita) i Isabel (Maribel) Soler i Alabernia. A partir de la separació dels pares i també als meus viatges vaig perdre el contacte amb aquesta part de la família i no he aconseguit el mode de trobar-les.

Amb la Rosa Gil no va tenir descendència.

Els descendents de Pere Soler i Gatell

Salvador-J. Rovira i Gómez

Als Soler, comerciants i hisendats, els vam deixar estar en el primer terç del segle XIX en la persona de Pere Soler i Gatell1. Ara els reprenem, en molt bona part gràcies a la col·laboració de Jordi Badia i Soler, aportant tot el que ara per ara sabem dels seus descendents fins a la pèrdua del cognom Soler. L’aportació es clou amb un apèndix gràfic

Els fills de Pere Soler i Gatell

Pere Soler i Gatell i Maria Alomà i Capestany foren pares de cinc fills: Manuel, Ramon, Casimir, Hilarió i Leonisa.

Manuel Soler i Alomà. Nasqué l’any 1819 i traspassà el 26 de gener de 1885. Es casà amb la torrenca Anna Roig i Soler, filla de Francesc Roig i Escofet i Francesca Soler, i passà a residir a Barcelona. Pel que sembla Manuel Soler i Anna Roig no tingueren fills, que Anna , en el testament que atorgà el 10 d’agost de 1854, designà hereu al marit2. Manuel feu testament el 5 de maig de 1876 i en ell llegà 300 duros a cadascun dels seus germans i 25 duros a cada nebot. Designà usufructuària dels seus béns3 a l’esposa4 en el ben entès que quan morís, la qual cosa s’esdevingué el 29 d’abril de 1884, passarien al germà Ramon.

Ramon Soler i Alomà. Arribà a aquest món a Altafulla l’any 1820. Es casa amb una Claver i l’any 1885 continuava vivint a la vila natal5. Fou pare d’almenys un fill –Pere Soler i Claver- que el 14 de març de 1885 estava fadrí6.

Casimir Soler i Alomà. Nasqué l’any 1823. Pensem que morí abans de 1876 per tal con no se’l esmenta en el testament del seu germà Manuel.

Hilarió Soler i Alomà. A l’igual que els seus germans nasqué a Altafulla l’abril de 1825 i traspassà a Barcelona, on s’havia traslladat, l’any 1903. Es casà amb Dolors Gaudó i Riva, originària de Vall-de-roures, que no el sobrevisqué tot i que era trenta anys més jove que ell. A Barcelona visqué en un pis d’una casa del carrer d’Ali Bei. Fou un gran escaquista i un impulsor i promotor dels escacs a la Catalunya de finals del segle XIX. Conjuntament amb altres aficionats, com Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), Joan Carbó i Batlle (1837-1902) i Eusebi Riu i Canal (1834-1894), constituí el “Círculo de Ajedrez”, que inicialment s’ubicà en el Café Recreo, del carrer d’Escudellers, més tard passà al Café del Liceu i acabà al Café Cuyàs. L’any 1862, junt amb Eusebi Riu i Canal, fundà la revista mensual El Ajedrez, que fou la primera revista d’escacs que s’edità a Espanya.

Leonisa Soler i Alomà. També nasqué a Altafulla on, segons el padró de 18467, vivia am els seus pares i el germà major i hereu a la casa pairal del carrer del Cup8. Estudià a la Universitat de Barcelona on conegué a Serafí Casas i Abad (1829-1903) amb qui es maridà i passà a viure a Osca on el marit, que era doctor en ciències, ocupava una de les càtedres de l’institut. Si tenim en compte que el marit era de 1829, que el germà Hilarió nasqué el 1825 i que el que aleshores s’estilava era que la núvia fos menor que el nuvi o com a màxim de la mateixa edat, s’haurà de convindre que el seu naixement es degué produir entre el 1827 i el 1829. Destacà pel seu al nivell cultural i fou, a l’igual que les seves filles, una pianista notable. Fou mare de quatre fills: Mariano, que es mullerà amb Concepción Terón, José Maria, Concepción i Maria. Concepción, nascuda a Osca el 8 de desembre de 1857, ha passat a la història pel fet que Joaquín Costa, que fou alumne del pare, n’estigué enamorat en la seva joventut; es maridà, el 4 de juliol de 1891, amb Martín Piracés Lloro, fiscal general de Mayagüez, a l’illa de Puerto Rico, traspassà de febres puerperals a Mayagüez el 6 d’abril de 1893.

Els descendents d’Hilarió Soler i Alomà

2 AHT.= (Arxiu Històric de Tarragona). PNT.= (Protocols Notarials de Tarragona). Sign. 6686, f. 452.

3 La hisenda de Manuel Soler, heretada del seu pare, aplegava les finques següents:

  • La casa pairal que era la núm. 2 del carrer del Cup, d’Altafulla, situada al costat d’una casa propietat del marquès de Tamarit i del Castell senyorial.

  • La casa núm. 11 del carrer del Lleó, d’Altafulla.

  • 15 jornals de vinya, amb un hort clos, a la partida del Pouet, del terme altafullenc.

  • 3 jornals d’horta a la partida del Prat i Pujol, d’Altafulla.

  • 9 jornals i 3/100 de jornal de vinya, oliveres i garrofers a la partida del Comunidor, d’Altafulla.

  • 20 jornals a la partida altafullenca dels Munts.

  • 21 jornals i 55/100 de jornal de vinya i garrofers a la partida de Cap de terme, d’Altafulla.

  • 3 jornals i 74/100 de jornal de garrofers a la partida de Coll de pins, d’Altafulla.

  • 1 jornal de vinya i oliveres a la partida de la Bassa, d’Altafulla.

  • Una era amb pallissa a Altafulla.

  • Una botiga sense taulada a la platja d’Altafulla.

  • Una botiga derruïda a la platja d’Altafulla.

  • 1 jornal i 58/100 de jornal d’horta a la partida Canyadell, de Tamarit.

  • 19 jornals i 8/100 de jornal de vinya, oliveres i garrofers al terme de Tamarit.

  • 3 jornals i 91/100 de jornal de vinya, oliveres i gaqrrofers a Tamarit.

  • El mas Sordé, de 109 jornals.

  • 1 jornal i 50/100 de jornal al terme de Torredembarra.

  • La casa núm. 5 del carrer de l’Abadia, de Torredembarra.

  • 2 jornals i 44/100 de jornal de vinya i oliveres al terme de Torredembarra

AHT. PNT. Sign. 8226, f. 428.

1 Rovira i Gómez, Salvador-J.: Altafulla (1813-1833) (La darreria de l’Antic Règim en una vila catalana). Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla, 1989, p. 37-38.

4 Aquesta clàusula no es feu efectiva ja que ell sobrevisqué a l’esposa.

8 Ara hotel Gran Claustre.

6 AHT. PNT. Sign. 8226, f. 179.

5 AHT. PNT. Sign. 8226, f. 221.

7 AMT.= (Arxiu Municipal d’Altafulla). Padró de l’any 1846.

Publicat dins de GENEALOGIA SOLER, SENSE CATEGORIA | 3 comentaris

<a href="Poema en video: Tiempo encendido de Héctor Rosales por Héctor Rosales” title=”Poema en video: Tiempo encendido de Héctor Rosales por Héctor Rosales“>Poema en video: Tiempo encendido de Héctor Rosales por Héctor Rosales

Enllaç | Posted on by | Deixa un comentari

FOSQUES REFLEXIONS DE TARDOR-HIVERN

= A certes edats fatxendejar de la pròpia bellesa física és la millor manera de fer humor negre.

= A medida que se acaba nuestro futuro hay que rememorar el pasado para sobrellevar el presente.

= Al cruzar el umbral cronológico hacia la edad avanzada, donde las horas útiles van a ser escasas, me propongo atesorarlas con avaricia, dosificarlas con tacañería, concederlas con usura y no tolerar que nadie, nadie, me las joda!!!

= Al morir uno no va a la eternidad, sino que regresa a ella.

= Amb la perspectiva que dóna el temps és quan enyoro els anys que hi estàvem tots, que érem feliços i no ens en adonàvem.

= Ante la gran lucha perdida irremediablemente de antemano, no cabe más que la templada aceptación.

= Con los años dejé de ser el galán que nunca fui.

= Crisis: Cuando al trabajador le recortan el sueldo para lo imprescindible mientras que políticos y banqueros dilapidan con lo superfluo.

= Al arribar a aquest món ens posen els bolquers i poc abans de deixar-lo ens els tornen a posar. Aquest ritual fa pensar que l’origen i la destinació del nostre viatge probablement sigui el mateix.

= Després de les guerres els vencedors escriuen les propies lloes en la història. Si hagueren guanyat els vençuts, serien herois en comptes de traïdors.

= Digué Sòcrates: ”Hom procura viure justament”…però, afegeixo: no sempre ho aconsegueix.

= Dotor, si cuando yega la muerte no hay rimedio…¿pa qué vi’ a patalear? – (Recordando el relato “Telémaco Morales”, de Omar Moreira y el ‘refrán de áspera gracia paisana’: “No temblés negrito, que la muerte es un ratito y nada más”)

= El meu país mira obert a la llum del nord i els fraternals sud i llevant d’enllà el mar; llevat el veí Aragó, sempre d’esquena a ponent.

= El modo con que la Iglesia juega con las palabras y los sentimientos de la gente es un insulto a la inteligencia.

= El temps passa ràpid… sobretot quan ha passat.

= El veritable humor es dóna quan hom se’n riu d’ell mateix; fer-ho del proïsme és escarniment.

= Els diners haurien de ser com les fruites: que es podrissin quan no s’aprofitessin.

= Em preocupa més el com que el quan. (É por isso que, sem acreditar nele, eleve uma prece ao Senhor do Bom Fim).

= Es pot ser ric i políticament d’esquerres, el que demostra solidaritat amb els menys afortunats. En canvi, ser pobre i de dretes implica estultícia, submissió i estupidesa.

= Es trist voler tornar a un passat quan ell tan sols existeix en la nostra pobre memòria.

= Europa no acaba als Pirineus com sempre han dit. Fonèticament parlant, acaba en la línia geogràfica on comencen els territoris que pronuncien la “J” àrab.

= Hay quién mira sin ver, oye sin escuchar y percibe sin sentir.

= He passat per la vida cercant tot allò que no he trobat.

= Hi ha qui parla varis idiomes, però, no pensa ni raona en cap.

= La vida és un miratge, anem d’on venim: del no-res.

= Mal viatge faràs si no duus la ment per companya.

= Malauradament alguns dels innocents nens a mida que van creixent és van “filldeputant”.

= Molt sovint la resposta “perquè sí” és la millor resposta.

= No és allò que hi ha al plat. És qui hi ha al voltant de la taula.

= No hay padre que no empeñe su patrimonio para salvar a un hijo del hambre y la miseria. Siendo así, no entiendo los fastos de la iglesia, impasible ante las necesidades humanas.

= No es bo viure en el sacrifici, obsessionats en la dèria de durar.

= No por sabido es menos paradójico que para el zurdo la mano izquierda sea la diestra.

= No es mor definitivament mentre les nostres obres permanexin vives en la memòria dels que ens succeeixin. Aleshores, crec que en tenim per una bona estona amb essers com Beethoven (com persona i músic); Da Vinci (pel seu geni polifacètic); Bertrand Russell (del que faig meva la seva filosofia); Leonardo Boff, Gustavo G. Merino, Pere Casaldàliga, Helder Câmara, Vicenç Ferrer, i tants… (molt pel damunt de Papes, Cardenals i Bisbes). Del mateix mode i per motius palesos, malauradament arrossegarem llimacs com Hitler, Franco, Jack l’Esbudellador, Pinochet…

= No et jutjo pel que sé de tu; aleshores, no em condemnis pel que ignores de mi.

= No t’enganyis: Jo no sóc el que tu dius que sóc. Sóc el que sento que sóc.

= O chato do negócio é que a gente, independentemente da idade e do estado de saúde, inesperadamente pode se encontrar na fase pre-necroterial.

= Para llegar lejos por el sendero de la vida es necesario saber cambiar de caballo aprovechando las postas que encontremos a lo largo del camino.

= Para que la experiencia se convierta en sabiduría, antes hay que interpretarla.

= Per algun misteri que els mortals ignorem, les persones es troben com, on i quan es tenen que trobar.

= Per l’últim viatge, on diuen que no es necessiten maletes, ja tinc lligat el farcell amb l’infinita curiositat per conèixer les respostes a les grans preguntes.

= Prefereixo una fosca matinada al més bell capvespre.

= Pretenc passar pel món de puntetes, més que res per no trepitjar ningú.

= Quan et pregunto: com estàs? només pretenc que em responguis com estàs.

= Res com l’ara; ara estic bé, ara sóc feliç.

= Se na eternidade houver céu, e no céu o meu pampa… tchê, barbaridade!

= Sempre m’agradat el mot català ENRAONAR, sinònim de parlar, tractar, discutir, conversar… però, amb connotació de diàleg positiu. Al traduir-lo al castellà no es pot fer amb una sola veu. S’ha de dir: ‘Hablar razonando’. Tal vegada aquest petit detall defineixi el nostre tarannà per resoldre les coses ‘raonant’, civilitzadament. Sens dubte molt allunyats d’emprendre-la amb bombardejos o la Brunete.

= S’ha de reconèixer que Espanya ha sigut molt generosa perdonant el mal que ha fet a Catalunya durant la història.

= Si no dieramos la razón a quién la tiene, ¿qué clase de mierda de mundo seria el nuestro? Respuesta: El que es.

= Si un dia m’han de vendre… desitjaria que ho fessin a bon preu.

= Sols un inconscient no entendria que no poder no és no voler.

= Una frase sólo alcanza su esplendor cuando se han empleado las palabras justas y necesarias.

= Una mala persona lo es a ratos, no las 24 horas del día. En cambio un imbécil lo es las 25.

= Uno manda en el perdón, no en el olvido.

= Viure amb por no és viure.

Publicat dins de COSES MEVES | Deixa un comentari

ABANS DEL DARRER COMIAT

ABANS DEL COMIAT

“Acomiadeu-vos de pensar en el Cel, que vinc per dur-vos cap a l’altre riba, cap a la fosca eterna, al foc i al gel!”  (Infern, III 8287).4

Quan només resta el record del passat, un present eixorc i l’esdevenidor incert… avui, adés, home mancat de temps, un cop clos mon llarg viatge sens assolir la somniada Ítaca, romanc que Caront em dugui a solcar la llacuna Estígia cap l’Hades, on al llindar del llòbrec Tàrtar sotja Cèrber. Tal vegada, encara, si no és un miratge i atenem les senyals del altre mareny, aconseguim virar rumb vers l’Elisi on diuen que rau la benaurança i hi reposen els herois.

j.b.s.

Amb tot, faig meves les frases d’unes cançons del benvolgut i enyorat Brasil:
“Vou me embora desse mundo de ilusão, quem me vê sorrir não há de me ver chorar”
“E a coisa mais divina que há no mundo é viver cada segundo como nunca mais”

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

PALABRA VIRTUAL – Héctor Rosales

Publicat dins de HÉCTOR ROSALES | Deixa un comentari

El cuarteto Zitarrosa + Julio Cobelli

Publicat dins de CUARTETO ZITARROSA | 1 comentari